La negociació del cupo (la quota)
del Concert basc entre el PNB i el PP, en ple procés català i enmig de
l'evidència de tantes trames de corrupció espanyola, ha aixecat, més que un
concert de veus, la tapa d'una olla de grills. Apuntalar o, almenys, donar aire
a un PP xipollejant al fangar no és el més vistós dins d'una política d'imatge.
L'oportunisme de la política del PNB - "peix al cove" - pot ser
criticable, però no aprofundir més en el moll de l’os de l'assumpte o
aprofitar-lo directament per atacar el sistema fiscal basc suposa donar suport
a la política més rància i reaccionària del nacionalisme espanyol.
Això ve al cas de moltes
opinions expressades des de Catalunya, per articulistes i mitjans de
comunicació en general, amb relació al Concert de la Comunitat autònoma basca (CAB)
després de l'acord del nou cupo (quota), extensible amb claredat al futur
Conveni a acordar entre l'Estat espanyol i la Comunitat foral navarresa (CFN).
Moltes d'aquestes opinions, que van des de la ràbia a l'enveja, o engloben les
dues, són emeses per persones que es posicionen inequívocament a favor del
procés de Catalunya cap a la seva independència. La seva lectura des d'Euskal
Herria produeix una certa indignació, passatgera, però de la qual queda un
regust amarg. ¿Com pot ser que persones que, encara que estiguem en vaixells
diferents, portem una trajectòria parella i naveguem en el mateix mar contra
vents similars, ens trobem no només distants sinó aparentment enfrontades?
Aquestes persones haurien
de, en primer, conèixer el procés històric que ha donat lloc al sistema de
"Conveni-Concert" vigent en
l'actualitat a Euskal Herria. No és aquest lloc ni moment d'estendre’ns en aquest
assumpte. N'hi ha prou amb saber que aquesta situació suposa un punt
d'equilibri inestable, a manera d'armistici, entre la sobirania històrica plena
dels bascos a través de l'Estat de Navarra, arrabassada violentament al llarg
de segles per Castella-Espanya i l'estatus derivat de la "transició" de 1978.
L'anomenat Conveni de
Navarra té la seva font en la Llei, mal anomenada "paccionada", de
1841, després de la derrota de la primera guerra carlina (1833-1839). El
Concert de les tres Províncies Bascongades, té un origen similar després de la
segona per als basconavarresos- tercera per Catalunya- (1872-1876), amb la Llei
Abolitòria de Furs de Cánovas del Castillo de 1876 i la posterior del Concert
de 1878. Tots dos sistemes són semblants, paral·lels. No representen cap
"privilegi" ni "concessió" de l'Estat espanyol. Signifiquen
les restes, residus, d'una nació sobirana durant molts segles, la basca, i del
seu Estat, el navarrès.
En segon lloc, entenc que
Espanya vulgui jugar la basa de l'estratègia de joc de suma zero. Nosaltres perdem, ells guanyen. Encara que donada la
seva cultura social i política, encara vigent per desgràcia, el possible
excedent que els pogués suposar gestionar el que els sistemes de Conveni-Concert permeten avui a les
hisendes forals, no redundaria en benefici de les inversions i despeses en les
"comunitats autònomes de règim comú ", sinó que, amb total seguretat,
acabaria absorbit pels embornals de la corrupció: casos Bárcenas, targetes
black, Canal d'Isabel II, etc. i el malbaratament: com els AVE, PER andalusos
etc. Per això crec que la supressió del règim de Conveni-Concert o els
increments arbitraris de quota o aportació no beneficiarien Catalunya en
absolut.
L'historiador Carlo M.
Cipolla, en un llibre deliciós titulat: Allegro ma non troppo (Barcelona,
(1998), exposa "Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana". La
més coneguda és la tercera, la llei d'or
segons l'autor. Resumint molt les seves explicacions es pot afirmar que sempre
que interactuen dues persones es produeixen tres situacions rellevants: 1) que
ambdues persones surtin beneficiades de la interacció, 2) que qui pren la
iniciativa obtingui un benefici, almenys des del seu punt de vista, i que
l'altra, la pacient, es vegi perjudicada. I 3) que la persona objecte de
l'acció sigui perjudicada, però que la que origina el procés també ho sigui o
que, en el menys dolent dels casos, no obtingui cap benefici.
El primer cas expressa una situació òptima. En teoria de jocs es diria estratègia win-win. Els dos vencedors. El segon seria, també segons la mateixa teoria, un joc que s'aproximaria al de suma zero. Un guanya, l'altre perd. Seria la pretensió espanyola d'eliminar el sistema de Conveni-Concert. La situació més difícil d'explicar és l'última, la tercera llei de Cipolla: la llei d'or. Textualment: "Una persona estúpida és una persona que causa un dany a una altra persona o grup de persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per a si, o fins i tot obtenint un perjudici".
Que hi hagi "opinadors" catalans partidaris de la independència del seu país que considerin la "insolidaritat" del nostre sistema i preconitzin la seva supressió em fa pensar en la Llei d'Or de Carlo M. Cipolla. Sota l'imperi hispà, de la seva abolició mai obtindran cap benefici. Confio que respirin a fons, reflexionin i tornin al camí de la solidaritat internacional. Una abraçada a tots ells.
No hay comentarios:
Publicar un comentario